ELS CINC SENTITS EN LA MONCLOASTERIO

Aquell dia de l'any de la picor, o potser no fa tant. Sor María de las Angústias de Cristo escoltava des de la infermeria del convent, com Sor Esperanza de los Suplicios Humanos remugava, deambulant pel claustre, unes lletanies.
No va entendre bé, però, si eren les del Rosari o improperis contra l'abadessa, Sor Mariana de los Dependes i de las Constituciones Derrotadas, que era una priora de "las de soga y cuchillo".
La pobra vella parant l'orella, va aguditzar els sentits, i va flairar l'olor del "pasteleo" que congriaven a la cuina las Arrecogias del Beaterio de los Desmanes. i va pensar: ¿a qué sabrá todo ésto?. ¿Y me lo tendré que comer?,
¿ Coronado además con la guinda de de Guindos?...

Va beure's, a poc a poc, el brou que li havia dut Sor Consolación de las Injustícias Humanas y Divinas, i va contemplar l'estança amb avidesa,... es palpà la cara plena d'arrugues... acaronà el seu cos nervat i aspre amb parsimònia i... exclamà : " por lo que me queda de estar en el Convento, me cago dentro."

ambigüitat

Llegint la premsa,  que cada dia put més, M'ha semblat que el nom  de l'emergent partit neonazi grec " Aurora  Dorada", té connotacions prostibulàries. No sé si és una sensació general o a mi em ve donada per la genètica.

La meva àvia una respectable vídua, mare de deu fills, una dona com Déu mana, vivia molt a la vora del carrer  " Fernandu" ( si era el " Fernandu Septimu" perquè li haig de dir Ferran?).

En aquesta zona hi havia, després de la guerra, molts prostíbuls. Cosa que a l'àvia li dolia molt.  

Sovint li trucaven demanant pel "Celeste Imperio", tenia el número semblant, i ella tota ofesa i digna deia "això és una casa decent" i penjava.

Amb el temps va saber que "El Celeste Imperio" era una botiga de porcellanes...

Desgraciadament no crec que la meva sensació tingui un desenllaç tan elegant, la majoria dels integrants d'aquest partit deuen ser uns fills de "prostíbul" per molt bones dones que siguin les seves mares.

mai no em compraré un búnquer

Ja fa temps  que proliferen i ara més que mai, els anuncis de construcció de  búnquers " para la seguridad y felicidad de Vd. y su familia".

Considerant que són caus destinats a protegir-nos, quan les coses vinguin molt maldades, i que estan dissenyats per a un nombre limitat d'ocupants. Em pregunto? : Qui són la meva família? El meu home i els meus fills? Els meus germans i parents? Els meus amics? Els meus veïns? Qui deixaré entrar i qui deixaré fora?.
Si en el moment de tancar la porta passés algú, qui no conec, desesperat què faria?, el deixaria fora?... si fos un sense papers, ho tindria clar! seguint les direccions del Govern, el deixaria fora, segur.
I seria una mala cristiana, però una bona seguidora dels principis canibalescos de les altes esferes governamentals i de les religioses que callen com uns ...

No vull aquest dret a escollir, renuncio a aquest privilegi.
Entomaré allò que vingui, amb els meus i amb tothom qui vulgui compartir-ho.

D'altra banda, si sobrevivim anirem fent-nos al desastre
i ens estalviarem el terrible xoc final.

Maravilloso, Maravilloso

Observadora,

Analítica,

Crítica,

Sincera:

un monstre

SENSE ESMA

sense esma 

de delir em deleixo

mesella

de delir em deleixo

                                              com morta

                                              de delir em deleixo

                                              colgada

          de delir-me

    em deliré

          

                                                                                        

HERBES REMEIERES

EL SENYOR CANONS

Netejant la petita vitrina va sortir el senyor canons, així el vaig batejar, un canó d’agulles d’argent, que representa un conseller medieval, era de l’àvia, i jeia al costat del didal de la tieta Pilar en la caixa dels fils.

Tots dos eren el meu obscur objecte del desig, no m’hi deixaven jugar per por que els fes malbé,  no vaig entendre mai aquella  fe cega que tenien en la meva capacitat  destructiva “ no toquis això, no trenquis allò, mira que et caurà” ...

Ja de casada, les tietes me’l van posar al tió,  em va fer molta il·lusió i el vaig col·locar a la vitrina.

I ara que és meu  no tinc ganes de jugar hi.

PRIMER VIDEO

DECONSTRUCCIÓ UTÒPICA

Jo et deix  amor el món com a penyora

Penyora d’amor penyora

Mala hisenda et deixo fill.

Fastiguejada la terra ha pervocat  l’infern

que l’embolcalla amb una crosta negra i dura.

Esmicola-la tu, lúcid Quixot,

Jo no he pogut...

Et llego també, però,

La Fe i l’Esperança en els homes

Que creïn un món tan just que la Caritat no hi calgui.

Penyora d’amor penyora.

Al meu fill Andreu

FATALITAT

            FATALITAT


                           
                 


 Tot el fil del record resta engarbuixat dintre els límits d’una convicció fatal:

Vaig néixer en una Espanya de pandereta i litines...

...i moriré en una Catalunya de barretina...

enquistada en una Espanya de 

pandereta i coca-cola.

Febrer 2012

Mar

Un mar es una masa de agua salada de tamaño inferior al océano, así como también el conjunto de la masa de agua salada que cubre la mayor parte de la superficie del planeta Tierra, incluyendo océanos y mares menores.

I també tomba de vides mortes, líquid estat de la matèria, que n`ha substituït, un altra de gasós indispensable, com ell, per a la vida de l'home. Els components de l'aigua de mar són vitals, però amb mesura; per aquesta matèria sòlida que és l'home, ésser sublim, compost  de les tres matèries: sòlida , el cos; líquida, l'aigua que aquest cos conté; i gasosa, més etèrea. Que igual pot ser, l'ànima que un pet, aquest més patent, però més efímer, podem ensumar-lo però no pintar-lo, ni retenir-lo. 

L'ànima tot i no veure-la, ni poder tocar-la  és molt tangible a les emocions, als sentiments a les il·lusions, i          a diferència del cos pot surar al mar o volar entre núvols

Arbre de llum

PAVANA PER A UNA MEQUINENSA DIFUNTA

Líquida baluerna farcida d’enyors
de batecs ofegats, de records silents,
com són els teus llots ?
ric caudal de llàgrimes
de vius i de morts
de pobres i rics
de joves i vells
T’has engolit el poble de cadascú  i el de tots
Igualatòria mort manriquenya
Tomba perenne de frustrats afanys

                                                                                   D'esperances perdudes

                                                                      D'abandonats projectes
                                                                      D'il•lusions estroncades
                                                                      Avantsala dels passos perduts
                                                                      Cap a un poble nou?
                                                                      O cap al no res?

                                                                                Enrica Renter 

PERIPÈCIA VITAL, EMOCIONAL, SENTIMENTAL I INTEL•LECTUAL D’UN ULL DE POLL

Mala pua!, bandarra! mira que anar al callista! Que no ho saps que són els
botxins dels ulls de poll ?

Mala mare, al capdavall, jo sóc fill legítim teu i de la teva bajoqueria, ja ho veies ja que les sabates et justejaven, però t’agradaven tant! Eren tan barates! Et feien el peu tan petit... ves quina culpa en tinc jo que calcis el 43 amb remolc, si podries dormir dreta...

I mentre aquell fill de mala mare em rodanxava, tu paties pel teu dit, no pas per mi. I a fe que hi posava voluntat. Se sentia èpic l’home, clavava el bisturí amb la mateixa convicció que Ulisses enfonsava l’estaca a l’ull del ciclop, però ni tu ni ell sabíeu que jo no em desorientaria, encara que orb continuava clavat a tu, i així unit a tu seguiré per sempre, per què tinc la certesa que no maduraràs mai i sempre seràs així de nícia i sempre et compraràs sabates petites, i ni jo marxaré ni tu deixaràs que marxi.

Crec que aquest és l’inici d’una gran amistat...però.. més que això...m’entra un neguit i veig, espaordit, que un incestuós complex edípic s’està apoderant de mi, i veig que s’està gestant una relació amor odi que morirà amb nosaltres

I el teu dolor serà el meu goig i el teu camí serà el meu camí i allí on vagis vull venir jo, on visquis tu, vull viure jo, el teu poble serà el meu poble i el teu déu serà el meu déu i així arribarem a la fi dels nostres dies i...

...Tu cuerpo dejaremos no su cuidado.
Seremos ceniza, màs tendrà sentido.
Polvo seremos más polvo enamorado.

Vivències de la Pilar i la Paulina

 Paulina escoltava amb devoció tot allò que l’àvia  Pilar li explicava: contes, Història, llegendes, costums, vivències i retalls de la seva vida. Ara encara  recorda moltes coses, però allò que més l’impressionà, i sempre ha tingut present és la que visqué l’àvia la nit que va morir el seu pare, ella vídua i carregada de fills vivia a Barcelona i els pares a Girona.

Un mal dia, mentre dormia, es desperta neguitosa, nota que li acaricien els peus i sent la veu del pare, a qui estava molt unida, que li diu - adéu Pilar-.

Quan li notificaren la trista nova  confirmà que l’hora del decés fou la mateixa del

misteriós comiat.

Molt religiosa, consultà el seu director espiritual, i aquest li digué. - Déu a vegades dóna

l’oportunitat a ànimes molt pietoses d’acomiadar-se dels seus éssers més estimats-.

Ella conservà aquesta experiència com una de les més riques de la seva vida.

Gairebé un segle més tard, la Paulina ventilava i endreçava la cambra on la germana

acabava de morir, de sobte un dringar de finíssims cristalls emmarcà el gran finestral

obert, l’harmoniosa melodia la sorprengué, serena com estava pensà és l’aigua de regar

que cau d’algun pis, ho mirà i ni gota, considerà altres possibilitats i tampoc. Ho

prengué com un regal i s’extasià escoltant aquella música tan dolça fins que s’apagà .

Al cap d’una estona l’ambulància dels serveis funeraris s’endugué el cos i mentre la

Paulina treia les robes del seu llit en el qual morí la germana,  tornà el dringar a la

finestra. Ella no creu en Déu però tingué la certesa que era el darrer adéu de la germana morta,

i que s’estimaven tant  com l’àvia i el seu pare.

La Camil·la

La Camil·la és el paradigma d’un personatge clau en una societat ja periclitada: el servei de confiança, submís i proper que entre bambolines domina tota la situació familiar.

Com més silenciós i servil és, més es fa l’amo, el seu poder creix per què es fa  invisible i els senyors confiats no amaguen  les seves misèries, els seus neguits i les  seves pors davant seu. La Camil·la sap en quin entrecuix apaivaga els seus furors el senyor Torras, i calla, té la certesa que és una bona solució, i així tot anirà bé, encara que en un moment donat, s'espatlli el marro. 

De la seva discreció servil en depèn el bon nom de la família i sovint és un coixí que esmorteeix, amaga o suavitza greus tensions familiars, i omple grans mancances o buits afectius. Es fan indispensables en el devenir de la família. 

A voltes alcavota de confiança, i tapadora d’infidelitats quan no vèrtex d’un  triangle amorós domèstic.

Les desgràcies que pateixen els criats mai no són tan tràgiques o tristes com les que desesperen els senyors, els seus sentiments són de segona  Les seves alegries  són discretes, de cap manera poden ser més feliços que els senyors. 

Sovint  confidents dels seus amos, a desgrat d’aquests arriben a sotmetre’ls.  Altres, fidels es deixarien matar per ells i n’hi ha que comparteixen tota la privacitat.

Servei fidel

Un fet a destacar és la consciència de classe. Saber estar al seu lloc sempre, és motiu d’orgull i signe de professionalitat, queda palès en l’enuig que la Verònica té quan la Carlota vol esclarir si el patró en pena es pot haver begut el licor o el cafè delseu pare. Déu meu ! i trepitjar el Casino de la Roda. El refugi dels senyors !!!.

També tenen les seves ocultes compensacions, la minyona fa servir, d’amagat de la senyora Adelina, l’espasa de la generala per decapitar les gallines.

En tenim grans exemples d’aquests criats a la Literatura i al Cinema : “The servant”, “Tirant lo Blanc”, “El criat de dos amos”, “ Les Criades”, “Rebeca”, “Lo que queda del dia”, “ Les noces de Fígaro”, “Mirall trencat”, “La Celestina” i tantes obres de Shakespeare, Molière o Lope. I sèries de TV " “Arriba y Abajo”, “La casa de los Martinez” i les minyones descarades del cinema espanyol de l’època del   Landisme. etc.etc.

Tots aquests mitjans han tret molt profit d’aquesta dualitat: ser molt diferent de l’altre però vivint junts les mateixes coses. Un proverbi francès diu: Il n’y a pas de gran homme pour son valet de chambre. Una veritat com un temple, sobre una mena de gent ja extingida.