Netejant la petita vitrina va sortir el senyor canons, així el vaig batejar, un canó d’agulles d’argent, que representa un conseller medieval, era de l’àvia, i jeia al costat del didal de la tieta Pilar en la caixa dels fils.
Tots dos eren el meu obscur objecte del desig, no m’hi deixaven jugar per por que els fes malbé, no vaig entendre mai aquella fe cega que tenien en la meva capacitat destructiva “ no toquis això, no trenquis allò, mira que et caurà” ...
Ja de casada, les tietes me’l van posar al tió, em va fer molta il·lusió i el vaig col·locar a la vitrina.
I ara que és meu no tinc ganes de jugar hi.
.JPG)
