ELS CINC SENTITS EN LA MONCLOASTERIO

Aquell dia de l'any de la picor, o potser no fa tant. Sor María de las Angústias de Cristo escoltava des de la infermeria del convent, com Sor Esperanza de los Suplicios Humanos remugava, deambulant pel claustre, unes lletanies.
No va entendre bé, però, si eren les del Rosari o improperis contra l'abadessa, Sor Mariana de los Dependes i de las Constituciones Derrotadas, que era una priora de "las de soga y cuchillo".
La pobra vella parant l'orella, va aguditzar els sentits, i va flairar l'olor del "pasteleo" que congriaven a la cuina las Arrecogias del Beaterio de los Desmanes. i va pensar: ¿a qué sabrá todo ésto?. ¿Y me lo tendré que comer?,
¿ Coronado además con la guinda de de Guindos?...

Va beure's, a poc a poc, el brou que li havia dut Sor Consolación de las Injustícias Humanas y Divinas, i va contemplar l'estança amb avidesa,... es palpà la cara plena d'arrugues... acaronà el seu cos nervat i aspre amb parsimònia i... exclamà : " por lo que me queda de estar en el Convento, me cago dentro."

ambigüitat

Llegint la premsa,  que cada dia put més, M'ha semblat que el nom  de l'emergent partit neonazi grec " Aurora  Dorada", té connotacions prostibulàries. No sé si és una sensació general o a mi em ve donada per la genètica.

La meva àvia una respectable vídua, mare de deu fills, una dona com Déu mana, vivia molt a la vora del carrer  " Fernandu" ( si era el " Fernandu Septimu" perquè li haig de dir Ferran?).

En aquesta zona hi havia, després de la guerra, molts prostíbuls. Cosa que a l'àvia li dolia molt.  

Sovint li trucaven demanant pel "Celeste Imperio", tenia el número semblant, i ella tota ofesa i digna deia "això és una casa decent" i penjava.

Amb el temps va saber que "El Celeste Imperio" era una botiga de porcellanes...

Desgraciadament no crec que la meva sensació tingui un desenllaç tan elegant, la majoria dels integrants d'aquest partit deuen ser uns fills de "prostíbul" per molt bones dones que siguin les seves mares.

mai no em compraré un búnquer

Ja fa temps  que proliferen i ara més que mai, els anuncis de construcció de  búnquers " para la seguridad y felicidad de Vd. y su familia".

Considerant que són caus destinats a protegir-nos, quan les coses vinguin molt maldades, i que estan dissenyats per a un nombre limitat d'ocupants. Em pregunto? : Qui són la meva família? El meu home i els meus fills? Els meus germans i parents? Els meus amics? Els meus veïns? Qui deixaré entrar i qui deixaré fora?.
Si en el moment de tancar la porta passés algú, qui no conec, desesperat què faria?, el deixaria fora?... si fos un sense papers, ho tindria clar! seguint les direccions del Govern, el deixaria fora, segur.
I seria una mala cristiana, però una bona seguidora dels principis canibalescos de les altes esferes governamentals i de les religioses que callen com uns ...

No vull aquest dret a escollir, renuncio a aquest privilegi.
Entomaré allò que vingui, amb els meus i amb tothom qui vulgui compartir-ho.

D'altra banda, si sobrevivim anirem fent-nos al desastre
i ens estalviarem el terrible xoc final.

Maravilloso, Maravilloso

Observadora,

Analítica,

Crítica,

Sincera:

un monstre

SENSE ESMA

sense esma 

de delir em deleixo

mesella

de delir em deleixo

                                              com morta

                                              de delir em deleixo

                                              colgada

          de delir-me

    em deliré

          

                                                                                        

HERBES REMEIERES

EL SENYOR CANONS

Netejant la petita vitrina va sortir el senyor canons, així el vaig batejar, un canó d’agulles d’argent, que representa un conseller medieval, era de l’àvia, i jeia al costat del didal de la tieta Pilar en la caixa dels fils.

Tots dos eren el meu obscur objecte del desig, no m’hi deixaven jugar per por que els fes malbé,  no vaig entendre mai aquella  fe cega que tenien en la meva capacitat  destructiva “ no toquis això, no trenquis allò, mira que et caurà” ...

Ja de casada, les tietes me’l van posar al tió,  em va fer molta il·lusió i el vaig col·locar a la vitrina.

I ara que és meu  no tinc ganes de jugar hi.

PRIMER VIDEO

DECONSTRUCCIÓ UTÒPICA

Jo et deix  amor el món com a penyora

Penyora d’amor penyora

Mala hisenda et deixo fill.

Fastiguejada la terra ha pervocat  l’infern

que l’embolcalla amb una crosta negra i dura.

Esmicola-la tu, lúcid Quixot,

Jo no he pogut...

Et llego també, però,

La Fe i l’Esperança en els homes

Que creïn un món tan just que la Caritat no hi calgui.

Penyora d’amor penyora.

Al meu fill Andreu

FATALITAT

            FATALITAT


                           
                 


 Tot el fil del record resta engarbuixat dintre els límits d’una convicció fatal:

Vaig néixer en una Espanya de pandereta i litines...

...i moriré en una Catalunya de barretina...

enquistada en una Espanya de 

pandereta i coca-cola.

Febrer 2012

Mar

Un mar es una masa de agua salada de tamaño inferior al océano, así como también el conjunto de la masa de agua salada que cubre la mayor parte de la superficie del planeta Tierra, incluyendo océanos y mares menores.

I també tomba de vides mortes, líquid estat de la matèria, que n`ha substituït, un altra de gasós indispensable, com ell, per a la vida de l'home. Els components de l'aigua de mar són vitals, però amb mesura; per aquesta matèria sòlida que és l'home, ésser sublim, compost  de les tres matèries: sòlida , el cos; líquida, l'aigua que aquest cos conté; i gasosa, més etèrea. Que igual pot ser, l'ànima que un pet, aquest més patent, però més efímer, podem ensumar-lo però no pintar-lo, ni retenir-lo. 

L'ànima tot i no veure-la, ni poder tocar-la  és molt tangible a les emocions, als sentiments a les il·lusions, i          a diferència del cos pot surar al mar o volar entre núvols

Arbre de llum

PAVANA PER A UNA MEQUINENSA DIFUNTA

Líquida baluerna farcida d’enyors
de batecs ofegats, de records silents,
com són els teus llots ?
ric caudal de llàgrimes
de vius i de morts
de pobres i rics
de joves i vells
T’has engolit el poble de cadascú  i el de tots
Igualatòria mort manriquenya
Tomba perenne de frustrats afanys

                                                                                   D'esperances perdudes

                                                                      D'abandonats projectes
                                                                      D'il•lusions estroncades
                                                                      Avantsala dels passos perduts
                                                                      Cap a un poble nou?
                                                                      O cap al no res?

                                                                                Enrica Renter