Vivències de la Pilar i la Paulina

 Paulina escoltava amb devoció tot allò que l’àvia  Pilar li explicava: contes, Història, llegendes, costums, vivències i retalls de la seva vida. Ara encara  recorda moltes coses, però allò que més l’impressionà, i sempre ha tingut present és la que visqué l’àvia la nit que va morir el seu pare, ella vídua i carregada de fills vivia a Barcelona i els pares a Girona.

Un mal dia, mentre dormia, es desperta neguitosa, nota que li acaricien els peus i sent la veu del pare, a qui estava molt unida, que li diu - adéu Pilar-.

Quan li notificaren la trista nova  confirmà que l’hora del decés fou la mateixa del

misteriós comiat.

Molt religiosa, consultà el seu director espiritual, i aquest li digué. - Déu a vegades dóna

l’oportunitat a ànimes molt pietoses d’acomiadar-se dels seus éssers més estimats-.

Ella conservà aquesta experiència com una de les més riques de la seva vida.

Gairebé un segle més tard, la Paulina ventilava i endreçava la cambra on la germana

acabava de morir, de sobte un dringar de finíssims cristalls emmarcà el gran finestral

obert, l’harmoniosa melodia la sorprengué, serena com estava pensà és l’aigua de regar

que cau d’algun pis, ho mirà i ni gota, considerà altres possibilitats i tampoc. Ho

prengué com un regal i s’extasià escoltant aquella música tan dolça fins que s’apagà .

Al cap d’una estona l’ambulància dels serveis funeraris s’endugué el cos i mentre la

Paulina treia les robes del seu llit en el qual morí la germana,  tornà el dringar a la

finestra. Ella no creu en Déu però tingué la certesa que era el darrer adéu de la germana morta,

i que s’estimaven tant  com l’àvia i el seu pare.

La Camil·la

La Camil·la és el paradigma d’un personatge clau en una societat ja periclitada: el servei de confiança, submís i proper que entre bambolines domina tota la situació familiar.

Com més silenciós i servil és, més es fa l’amo, el seu poder creix per què es fa  invisible i els senyors confiats no amaguen  les seves misèries, els seus neguits i les  seves pors davant seu. La Camil·la sap en quin entrecuix apaivaga els seus furors el senyor Torras, i calla, té la certesa que és una bona solució, i així tot anirà bé, encara que en un moment donat, s'espatlli el marro. 

De la seva discreció servil en depèn el bon nom de la família i sovint és un coixí que esmorteeix, amaga o suavitza greus tensions familiars, i omple grans mancances o buits afectius. Es fan indispensables en el devenir de la família. 

A voltes alcavota de confiança, i tapadora d’infidelitats quan no vèrtex d’un  triangle amorós domèstic.

Les desgràcies que pateixen els criats mai no són tan tràgiques o tristes com les que desesperen els senyors, els seus sentiments són de segona  Les seves alegries  són discretes, de cap manera poden ser més feliços que els senyors. 

Sovint  confidents dels seus amos, a desgrat d’aquests arriben a sotmetre’ls.  Altres, fidels es deixarien matar per ells i n’hi ha que comparteixen tota la privacitat.

Servei fidel

Un fet a destacar és la consciència de classe. Saber estar al seu lloc sempre, és motiu d’orgull i signe de professionalitat, queda palès en l’enuig que la Verònica té quan la Carlota vol esclarir si el patró en pena es pot haver begut el licor o el cafè delseu pare. Déu meu ! i trepitjar el Casino de la Roda. El refugi dels senyors !!!.

També tenen les seves ocultes compensacions, la minyona fa servir, d’amagat de la senyora Adelina, l’espasa de la generala per decapitar les gallines.

En tenim grans exemples d’aquests criats a la Literatura i al Cinema : “The servant”, “Tirant lo Blanc”, “El criat de dos amos”, “ Les Criades”, “Rebeca”, “Lo que queda del dia”, “ Les noces de Fígaro”, “Mirall trencat”, “La Celestina” i tantes obres de Shakespeare, Molière o Lope. I sèries de TV " “Arriba y Abajo”, “La casa de los Martinez” i les minyones descarades del cinema espanyol de l’època del   Landisme. etc.etc.

Tots aquests mitjans han tret molt profit d’aquesta dualitat: ser molt diferent de l’altre però vivint junts les mateixes coses. Un proverbi francès diu: Il n’y a pas de gran homme pour son valet de chambre. Una veritat com un temple, sobre una mena de gent ja extingida.